PARAULES A LA GESPA


ELS NOSTRES CLUBS

Portada
Notícies dels dies anteriors
Golejadors 1a, 2a, 3a Regional
entrenadors
Enllaços
Converses a Ca'n Pelut


                                                                                                                        
                                                                                   
                                                                                               
1. CF Sóller
2. Montaura
3. CE Llosetí
4.CE Escolar
5. CE Constància
6. CE Campos
                                                       










6. CE CAMPOS

                                              Per Tomeu Celià
L’any 1924 se formaren els primers equips de futbol a Campos. Se tractava del denominats “de Primera” i “Infantil”, depenents del mateix club, el Club Deportivo Campos. Cap dels dos estava federat i se limitaven a disputar partits amistosos amb altres conjunts illencs. El local social estava situat al Cafè Cas Pasarell, al Carrer Bisbe Tallades, conegut popularment com Carrer Estret. El Camp de futbol estava a la carretera de Santanyí, aprop de la benzinera de devora sa Pista i era propietat d’un capellà. El primer president fou en Jaume Estela. Al poc, i degut a unes discrepàncies entre les dues parts, el Campos se va veure obligat a a abandonar el camp i el futbol desaparegué de la població per espai d’uns anys.
El 1935 s'inagurà el camp de futbol d'Es Cos, a la carretera de Sa Ràpita, en una època en la que el club va renéixer baix la batura de Bartomeu "Cosmet". Aquesta nova etapa tampoc va tenir continuitat degut a l'inici de la Guerra Civil. Fins el 1944 no se posà en marxa altra vegada un club campaner i al poc temps se començà a jugar al camp de Ses Forques.
De la mateixa manera que la majoria dels conjunts mallorquins, la Posguerra fou una època molt complicada, amb continuas aparicions i desaparicions. En ocassions se jugaren competicions no federades, com per exemple les que organitzava l'organització Frente de Juventudes.
Per trobar l’inicit a l’actual CE Campos ens hem de remontar a 1967, ja que durant més de 25 anys no hi hagué cap equip federat a la població. El primer problema que se trobaren els fundadors de l’actual CE Campos era que a la població no hi havia cap camp de futbol amb les mides reglamentàries. Finalment, s’aconseguí rehabilitat l’antic camp de Ses Forques, en desús des de feia dècades. El primer partit se jugà a la Colònia de Sant Jordi, el primer d’una sèrie que s’allargà varis mesos. Fins la temporada 68/69 no se federà l’equip per disputar el Campionat de Segona Regional.
Curiosament, en un periode de temps realtivament curt sorgiren altres clubs a Campos, com el Blahi, que prenia part en el Campionat d'adherits, l'actual categoria d'empreses; l'At Campos, a Tercera Regional, i L'Estel, que coordinava el futbol base.
La Directiva, presidida per Xim Forteça "Fidever", apostà per potenciar el primer equip del Campos, amb l'objectiu de que competís en un espai de poques temporades amb els millors de l'illa. Així, la temporada 69/70 se quedà en segona posició en el Campionat de Segona Regional i ascendí a Primera després de guanyar al promoció al Bellavista. En aquella època aquesta Primera Regional era la màxima categoria regional a Mallorca perquè encara no s'havia format la Preferent. A la temporada següent el Campos acabà setè en el Campionat i posà la guinda a la campanya arribant a les semifinals a la Copa Primavera.
Les tres següents temporades, de la 72/73 fins a la 74/75, el Campos continuà assolint excel·lents classificacions en la Primera Regional Preferent, categoria de nova creació. Mentrestant, la presència de futbolistes locals en la plantilla era molt baixa.
L'estiu de 1975 Xim Fidever deixà la presidència i fou rellevat per Gabriel Mesquida "Estrella", qui estava al front d'una directiva que en principi havia de tenir una línea de continuitat amb l'anterior. Ara bé, la temporada 75/76 va ser molt diferent a les anteriors. S'evità el descens a Primera Regional en la promoció i, a més, s'agreujaren els problemes econòmics, circunstàncies que provocren la dimissió de Gabriel Mesquida i la seva substitució per Cristòfol Calafat, ex tècnic de L'Estel, un club local que patrocinava el futbol base. Se canvià la filosofia, prioritzant l'arribada al primer equip als jugadors procedents del futbol base local. D'aquesta manera se solucionava el problema econòmic, si bé les classificacions esportives de la primera plantilla ja no eren tan importants com en l'etapa anterior. Quan per a la temporada 1979/80 se tornà  formar  el grup balear de Tercera Divisió, el CE Campos no era un dels clubs que hi tinguere i en aquesta categoria no s'hi arriba fins a l'acabament de la temporada 1993/94, quna s'assolí el Campionat de Primera Regional Preferent. A partir d'aquell moment el Campos s'ha mantingut regularment en categoria nacional, a pesar de que en alguna ocassió se va perdre la categoria. Aquesta temporada 2009/10 el President és en Tomeu Prohens i la primera plantilla és entrenada per Gasapr Sastre i se parteix amb l'objectiu de lluitar per la permanència en Tercera Divisió.






5.  CE CONSTANCIA

                                                                                                         Per Tomeu Celia

El Constancia va ser fundat el 2 de desembre de 1922 com la secció esportiva de la societat de mateix nom, una entitat enfocada a recolçar als obrers, en una epoca en la que no existia la Seguretat Social. Juga el seu primer partit el 26 del mateix mes contra el reserva del Inquense, altre club d'Inca que s'havia fundat abans, i al que derrota per 2 a O. El partit se disputa en el camp del Inquense.
El 18 de febrer de 1923 el Constancia inagura el seu propi terreny de joc, a la finca d'Es Blanquer, jugant contra el Isleño d'Alaró. Pocs mesos després, amb la desaparició del Inquense, se convertia en I'entitat propulsora del futbol inquer.
La temporada 1924/25 se va prendre part per primera vegada en una competició oficial, amb Marc Ferragut com a entrenador de la primera plantilla, ocupant la darrera posició en el Campionat de Mallorca. Ara bé, en les següents temporades el Constancia se convertí en el maxim exponent del futbol de la Part Forana, classificant-se habitualment cada any en segona posició en el Campionat, per darrera de l'Alfonso XIII.
A principis de la temporada 1929/30 s'inagura el nou terreny de joc, I'estadi d'Es Cos, celebrant-se per a I'ocassió un partit contra l'Isleño d'Alaró. El 5 de febrer de 1933 se guanya el primer títol de campió de Mallorca, després de superar a I'estadi de Bons Aires al CD Mallorca per 0 a 3. Altra fita histórica va ser la participació en el Copa d'Espanya de I'any 1934, quan s'enfronta al Barcelona. Aquell dia, 15 de marc, i davant una entrada extraordinaria, el conjunt barceloní guanya per 0 a 1. Dies després se tornaren a enfrontar en el partit de tornada, a Les Corts, perdent altra vegada el Constancia, en aquesta ocassió per 2 a 1.
Acabada la Guerra Civil, el Constancia participa en el Campionat de Tercera Divisió nacional, ascendint a Segona un any després, a I'acabament de la temporada 1940/41 després de superar en la promoció al Ceuta i a l'Elx. Debuta a Segona el 28 de setembre de 1941, a Es Cos, contra el Real Saragossa. L'alineació aquell dia la formaren Company, Riera, Salas, Navarro, Corró, Marculeta, Hernández, Rocasolano, Sanz, Planas i Arana. Guanya el Constancia per 5 a 1. Els gols foren marcats per Riera, Planas, Rocasolano i Sanz (2).
El Constancia juga a 2a Divisió quatre temporades consecutives. en les 3 primeres va obtenir excel·lents classificacions, arribant a disputar una fase d'ascens a Primera a finals de la 43/44, el 16 d'abril. Va ser contra el Deportivo de La Corunya, perdent per 4 a 0 a I'estadi de Chamartín, I'actual Santiago Bernabeu. La temporada següent, en canvi, se va perdre la categoria, retornant a Tercera després de perdre la promoció de permanencia amb el Córdova. Curiosament, aquest partit també va ser en el Chamartín, el 24 de juny de 1945 i el resultat va ser de Córdova 3 - Constancia 2.
El Constancia se va mantenir a Tercera fins a I'acabament de la temporada 1950/51, quedant a continuació inactiu. La crisi fou provocada pel deute economic generat durant tota la decada dels 40.
No se va prendre part en cap competició oficial de la temporada 1951/52 i en la següent se reorganitza assolint la plaça de Primera Regional que li pertocava al Joventut Sallista, I'altre club d'Inca.
A partir de la temporada 53/54, i fins al 1962, el Constancia juga en Tercera Divisió, a excepció de la 54/55, en la que se baixa altra vegada a Primera Regional.
L'any 1962, i coincidint amb I'ascens a Segona Divisió, s'inagurà el nou terreny de joc el Nou Camp d'Inca, amb una capacitat per a 15000 espectadors. En aquesta categoria s'hi va jugar 6 temporades seguides, assolint habitualment classificacions modestes. El descens se produí la temporada 1967/68, influient sobretot els problemes economics. Aixi, un any després se renunciava a la Tercera Divisió i se baixava a Primera Regional, la maxima categoria regional balear en aquella època, quan encara no existia la Preferent.
El retorn a categoria nacional no se produí fins el 1974. Anteriorment a aixo, s'havien proclamat subcampions de Balears i després superat una promoció d'ascens a doble partit amb l'AIcira, de la Regional valenciana. L'entrenador era en Satur Grech.
En aquells temps únicament hi havia quatre grups de Tercera Divisió, en una categoria absolutament professional i que obligava a freqüents desplaçaments a la Península. En la primera temporada se acaba en un meritori tercer Iloc i durant un temps dona la impressió que el futbol d'èlit tornava a Inca. Ara bé, quan se creà la 2aB, no va se possible I'ascens a la nova divisió.
El 1979, i com a conseqüencia d'una amplicació del nombre de grups de Tercera, se torna crear el grup XI, format exclussivament per grups de les Balears. A partir d'aquell moment, i fins ara, únicament s'ha retornat en una ocassió a 2aB i la categoria se va perdre en la temporada següent. A pesar d'aixo, s'ha estat campió del grup balear en varies ocassions i participat en fases d'ascens. També se baixà en una ocassió a Preferent, a on se va jugar dues temporades consecutives.







4. CE ESCOLAR

                                                                                                     Per Tomeu Celia

El nom d'Escolar evoca precissament a I'origen del Club, I'escola de Capdepera. Tot començà I'any 1945, quan Miquel Moll Coll, mestre d'escola, conegut popularment com "es Mestre Talaia" proposà formar un equip de futbol, iniciativa que va tenir èxit, perquè al poc temps aconseguí reunir un bon grapat de joves interessats. L'objectiu inicial no anava més alla de realitzar una activitat per distreure-se els diumenges capvespre, disputant partits amb altres equips de les poblacions del voltant. L'octubre d'aquell mateix any el club va ser federat i neixia el CE Escolar, que portava com a colors samarreta blanquiblava, com és ara l'Espanyol de Barcelona, i calsons negres.
Un deis primers objectius va ser cercar un terreny de futbol en el que fer un camp de futbol de mides reglamentaries. En aquesta primera etapa se jugà en el camp de Ses Rotges i durant la temporada 1946/47 se va prendre part per primera vegada en una competició oficial, el Campionat de Tercera Regional, en el que s'aconseguí una discreta classificació. Aquesta primera etapa acabà el 1952, quan el club queda inactiu per falta de gent interesada en posar-se al seu front.
L'agost de 1954 se reactiva el CE Escolar. En aquesta ocassió, se compta amb la bona predisposició de Lionor Servera, esposa del finançer Joan March, qui va prometre recolçament a la nova Directiva. Aquesta estava presidida per Miquel Esteva "Blancus", qui va estar en el carrec fins el 1956.
Una de les primeras iniciatives va ser la construcció d'un nou camp de futbol i se decidí que fos a les afores de Cala Rajada, el camp de l'Esperança. També se decidí canviar els colors que passaren a ser a partir d'aquell moment la samarreta verda amb els calsons i les calses blanques. En aquesta etapa historica, l'Escolar arribà a jugar a Primera Regional,assolint excel·lents classificacions.
Durant la temporada 1961/62 s'arribà a jugar a Tercera Divisió nacional, en el grup balear, pero a finals de temporada el club se va disoldre. Així se va estar durant 3 anys, fins que el maig de 1965 se refundà gracies a la iniciativa de 5 aficionats, Sebastia Pascual Rosselló, Sebastia Ferrer Pascual "Maleter", Miquel Garau Aguiló "Bessó", Pere Bonnín Fernández "Cerol" i en Pere Massanet "de Na Veieta". Durant I'estiu s'organitzaren alguns amistosos entre equips locals per seleccionar jugadors i per a la temporada 1965/66 ja hi havia altra vegada en marxa a l'Escolar.
L'Escolar ha tingut continuitat a partir d'aquell moment amb la particularitat de que en les temporades següents, sobretot a partir deis anys 80, s'augmentà el nombre del conjunts del futbol base.
També se va fer un camp de futbol nou, Es Figueral, que va ser un deis primers de Mallorca en disposar de gespa artificial. Habitualment s'ha jugat en Primera Regional i Preferent, encara que durant dues campanyes, la 86/87 i 87/88, se juga altra vegada en Tercera Divisió. En la primera d'elles, entrenat per Paco Acuñas, s'ocupa el IIoc 16, evitant el descens dé categoria. En I'altra les coses no anaren tan bé i va ser el coer, baixant a Preferent, juntament amb el Santanyí i l'Andratx. Actualment l'Escolar esta, com la temporada anterior, en Primera Regional i té un total de 13 equips entre totes les categories.






3. LLOSETÍ

                                                                                                                         Per TOMEU CELIA

El primer partit de futbol a Lloseta va ser el que disputaren el diumenge 23 de setembre de 1923 el Lloseta FC i el FC Constancia, coincidint amb la inaguració del camp de Son Batle. Al poc temps, el Llosetí va ser federat i la temporada 1924/25 ja prenia part en competicions oficials.
Mentrestant, la Congregació Mariana funda altre conjunt, l'Iberic CM, una de les iniciatives del vicari Gabriel Vidal. Com era habitual en aquella epoca, cada conjunt disposava de camp de futbol propi. L'Iberic jugava en els Sequers de Cas Comte, a I'actual carrer Dr. Fleming. L'Iberic també va ser federat i durant un temps entre els dos clubs s'establí una gran rivalitat, disputant-se entre ells varis amistosos. Finalment, el 1928 l'Iberic desapareixia.
El Lloseta FC, passà així a monopolitzar el futbol local i durant els anys 30 canvia de nom, passant a denominar-se Juventud Deportiva Llosetense.
Acabada la Guerra Civil, la JD Llosetense se tornava posar en marxa i per a la temporada 1939/40 prenia part en el Campionat de Lliga Amateur, equivalent a la Tercera Categoria Regional. Els equips participants foren dividits en dos grups, Palma i Pobles. En el grup Pobles, juntament amb el Llosetí s'hi trobaven 3 equips més, Pollença, Binissalem i Sóller. El Llosetí ja era a priori el favorit, al disposar de varis jugadors que havien jugat amb el Constància i se proclamà campió de grup, empatat a punts amb el Binissalem, al que superà per golaveratge. Precissament el partit davant aquest conjunt, disputat a Son Batle, decissiu de cara al títol, fou seguit, segons les croniques per 2500 espectadors. Començava així una epoca dorada per al futbol lIosetí, arribant a jugar en poc temps en Primera Categoria Regional.
La millor temporada va ser la 1951/52, en la que se proclama Campió de Mallorca de Primera Regional i a continuació, Campió de Balears, al guanyar al Campió de Menorca, el Menorca de Maó. Aquesta final se jugà a doble partit. En el primer, disputat a Son Batle el 4 de maig de 1952, va guanyar el Llosetí per 5 a 1. En el de tornada, 7 dies després, just se va pedre per 3 a 1, superant així al rival per diferencia de gols. El President era Bernat ColI Abrines i I'entrenador en Toni Ferrer.
Aquell aconteixement significà el punt àlgid, perquè a continuació s'entrà en una època de decadència, arribant-se al punt de que a I'acabament de la temporada 1961/62 el club queda inactiu.
El Llosetí va ser reactivat dos anys després, I'agost de 1964. Aquella mateixa temporada se va prendre part en el Campionat d'aficionats i se quedà campió de Primera Regional, en una època en la que pràcticament tots els conjunts podien escollir la categoria a on jugar, ja que la diferencia era just del tipus econòmic. Altre exit esportiu de la década deis 60 va ser el Campionat de Mallorca d'aficionats, assolit el desembre de 1967, quan se superà en la final al Poniente, de Palma. Dos mesos després, el Llosetí sumava un nou títol, al guanyar en la final de Balears d’aficionats al Portmany de Sant Antoni. Aquest títol li otorga el dret a disputar la fase nacional.
El rival va ser I'equip aficionat del Barcelona, que supera al Llosetí per major diferencia de gols en I'eliminatoria a doble partit. Durant els anys 70, el Llosetí jugà habitualment en la categoria de la Regional Preferent. A pesar de que s'havia construit un nou camp de futbol a la localitat, "Es Puig", el Llosetí va fer us de Son Batle fins la temporada 1985/86, quan se mudà a les noves instal·lacions. Fins aquel! moment, el nou terreny únicament havia estat emprat per I'altre equip de futbol local, l'Altura.
A pesar deis grans exits esportius que s'havien recollit en diferents epoques, el Llosetí mai havia jugat en categoria nacional. L'oportunitat no arriba fins a la temporada 1987/88. El 3 de maig de 1987 s'aconseguí I'accens automàtic despres d'empatar a Andratx en el darrer partit del Campionat de Preferent. L'entrenador que aconseguí la gesta fou el solleric Daniel García.
El Llosetí juga en Tercera Divisió les següents 3 temporades. A I'acabament de la 89/90 baixa a Prefererent, pero un any després recuperava la categoria nacional, a on va estar dues campanyes més, fins el juny de 1993. A continuació baixa altra vegada a Preferent.
A partir d'aquell moment, el Llosetí no jugà a Tercera fins a l’actual temporada, la 2009/10.  És la conseqüència de 3 ascensos consecutius, que l’han portat des de Segona Regional fins a categoria nacional. L’entrenador en aquesta darrera època ha estat en Joan Moranta.





2. CE MONTAURA

                                               Per Tomeu Celià

El CE Montaura va ser fundat a Mancor I'any 1945, fent referencia el seu nom a un indret geogràfic molt característic d'aquesta població. Disputa el seu primer partit el 14 de setembre, un amistós a Inca, guanyant al Campanetense per 3 a 2.
Mentrestant, es transformava en terreny de joc una finca administrada pels marmessors de l'Obra Pia Sebastia Mateu de Turixant. Fou inagurat el 14 d'octubre del mateix 1945, jugant un partit contra el Binissalem. Els locals guanyaren per 6 a 1. El camp rebé el nom de Turixant, en memoria de la familia propietaria del terreny.
El club es federà oficialment el març de I'any següent, participant per primera vegada en competició oficial la temporada 1946/47, en la que disputà el Campionat de Tercera Regional. Els resultats esportius no foren en principi massa bons, pero poc a poc I'equip ana agafant la forma. En els mesos de maig i juny de 1947, en el darrer tram de la temporada, va prendre part en altra competició oficial, la Lliga Mallorca de Tercera Regional, proclamant-se campió de grup, el primer èxit esportiu de la seva historia. Els altres conjunts eren el Agrario de Sa pobla, Aviació de Pollença, Campanetense, Sallista d'Inca i Xílvar.
La temporada següent el Montaura torna prendre part altra vegada en el Campionat de Tercera Regional. Els equips participants havien estat enquadrats en dos grups, Palma i Pobles. En el grup pobles, el campió fou el Sallista, quedant situat el Montaura a la coa, juntament amb el Consell. A continuació d'aquesta temporada hi hagué un Ilarg periode d'inactivitat. En aquest temps, el camp de Turixant va ser altra vegada Ileurat i destinat al correu de cereals.
A principis de 1952, la secció local del Frente de Juventudes, organització vinculada al regim polític, torna reorganitzar el CE Montaura. Durant els mesas d'abril a juny, es va prendre part en un torneig organitzat per la Delegació del Frente de Juventudes d'Inca, en el que hi estaven inscrits varis equips del la comarca. Tots els partits es jugaren fora de Mancor, perquè Turixant esta va sembrat. El terreny de joc no va estar en condicions fins a finals de juny, quan per les festes de Sant Joan se jugà el partit de Festes Patronals.
Durant la temporada 1952/53 el Montaura va prendre part en un torneig patrocinat per Aguiles, sense dependencia de la Federació Balear de futbol. Aguiles era la secció juvenil d'Acció Católica, una organització que en aquella epoca tenia gran implantació a Mallorca i que estava vinculada a I'esglèsia.
Els equips participants, que representaven a les seccions juvenils de diferents poblacions, jugaren una fase previa pel sistema de lIiga repartits en tres grups, un de pobles i altres dos de Palma. El Montaura quedà campió del grup pobles, mentre que els campions de Palma foren el Sant Jordi i el Luna Park. Aquest darrer supera als seus rivals palmesans i disputa la final al Montaura en un partit que es disputa a Cala Ratjada el 19 de juliol. El Montaura guanya al Luna Park per 3 a 1, sumant així al títol de campió del grup pobles altre de campió de la diócesis. Quan I'equip torna a Mancor, a altes hores de la nit, la benvinguda fou apoteossica.
La temporada següent, la 53/54, el Montaura participa en el Campionat de Tercera Regional, amb resultats discrets. En la següent, i com a conseqüencia d'uns greus incidents a Turixant en un partit contra el Murer, el Comité decreta diverses sancions, entre les que es trobaven multes, tancament del camp i suspensions a perpetuitat. Aixo provoca la desaparició del club, en qual no es torna
reformar fins 12 anys després, el 1967.
A principis de 1967 va tenir Iloc una reunió en el Cinema Parroquial, promoguda pel batle Joan Moranta, i es decidí reformar el Montaura per a que prengués part en competicions oficials. Degut a que la temporada ja estava avançada, no es va poder disputar la Iliga, pero sí la Copa President. No tots els jugadors eren de Mancor, ja que a la plantilla se li sumaren alguns de Selva, població que no disposava en aquell moment d'equip federat.
En les temporades posteriors la trajectoria esportiva del Montaura es va moure entre segona i tercera regional, habitualment en classificacions que no passaven de discretes. Per a la temporada 1970/71 es federà per primera vegada un equip juvenil i per a la següent un infantil. També es formà un equip femení que no va poder participar en cap competició oficial per falta d'equips interessats en prendre-hi part.
Aquesta nova etapa acaba el 1978, quan el primer equip del Montaura torna desaparèixer, en aquesta ocassió per causa d'uns incidents a Turixant jugant contra el Sallista, que provocaren importants sancions economiques i suspensions. El 1980 també es va disoldre el juvenil, així que el club queda inactiu altra vegada durant uns anys.
La reorganització arribà el 1988, després de 8 anys sense futbol, fet que coincidí amb una remodelació del camp de futbol, a on es feren diverses obres de millora.
En la primera temporada, la 88/89, es queda campió de grup de Tercera Regional i s'ascendí. Tres anys després, en la primavera de 1992, s'aconseguia I'ascens a Primera Regional, si bé la categoria es va perdre a finals de la temporada següent. Mentrestant, any a any s'impulsava el futbol base formant equips en diferents categories. En la temporada 1994/95, novament a Primera Regional, s'aconseguí la que fins aquell moment era la millor classificació en la historia del club, el sisè lIoc.
A pesar de tots aquests exits, el Montaura encara esta va lIuny de tocar sostre. A finals de la temporada 1995/96 s'ascendí a Preferent, després de quedar en segona posició en el Campionat de Primera Regional, per darrera del Vilafranca. En aquesta categoria es va estar les següents temporades, obtenint habitualment classificacions discretes.
A I'acabament de la Lliga de la temporada 1999/2000, el Montaura ocupava el lIoc 9, i en principi no tenia el dret a disputar la fase d'ascens a Tercera Divisió. Finalment hi participa perque es produiren renúncies i que un club que esta va per davant, el Ferrioler B, no la podia tampoc jugar per tenir el conjunt principal a categoria superior.
La fase d'ascens es jugava pel sistema de Iligueta, estan el Montaura en el grup 1, juntament amb el Ferreries, Calvia i La Unió. Davant la sorpresa general, el Montaura supera a tots els rivals, guanyant els 6 partits i així es guanyà el dret a estar la temporada següent entre els millors conjunts de les Balears. Si 50 anys abans algú hagués fet la predicció de que algun dia jugarien a Tercera, compartint categoria amb el Constancia, ningú s'ho hagués cregut.
En el Campionat de Lliga de Tercera, a pesar de realitzar una bona primera volta, una serie de mals resultats en la segona fase de la competició el conduiren a la coa de la classificació. Finalment es queda en el IIoc 19, amb 38 punts, superant únicament al Pollença, cosa que significava el descens a Preferent.
La pèrdua de la categoria es traduí amb una desbandada quasi total de la plantilla, ja que la major part deis jugadors, que no eren de Mancor, no renovaren compromís.
Aquest moment significa I'entrada en una epoca de crisi que s'ha arrossegat varies temporades, arribant a baixar a Tercera Regional. En l’actual temporada 2009/10 jugarà el Campionat de Segona Regional, categoria a la que ha ascendit enguany. Turixant espera veure millors temps, per ventura amb I'equip no tan amunt com I'any 1999, pero també és cert que el Montaura, pel seu historial i solera, es mereix estar en alguna categoria més amunt que l'actual.
1. CF SÓLLER

                                                                                                                             Per Tomeu Celià

La introducció del futbol a Sóller es remonta a abril de 1904 quan Guillem Ripoll Deyà "Puça", aleshores estudiant de medicina a Barcelona, el practicà amb uns amics durant les vacances escolars de pasqua als terrenys de Son Puça. Així i tot, la data que marca el vertader inici del futbol solleric és 1923, any en què es fundà el Marià Sportiu. Aquest era el nom que agafà l’equip de futbol de la Congregació Mariana local, el qual disputà el seu primer partit el 5 d'agost en el Camp d'En Maiol.
El Marià Sportiu, si bé s'afilià a la Federació Catalana, de la que depenien en aquell moment els equips de Balears, no va prendre part mai en competicions oficials. El motiu era que econòmicament li era més rentable disputar amistosos. Entre aquests cal destacar el de dilluns 4 de maig de 1925 contra el Nacional de Montevideu, conjunt que representà a Uruguai a l'olimpíada de París el 1924 en la qual assolí el títol de campió.

El febrer de 1926 la Congregació Mariana va dissoldre la secció de futbol i de forma simultàni es fundava la “Sociedad Deportiva Sollerense” (S.D.S), una entitat que tenia inicialment grans aspiracions i que volia fomentar la pràctica de varis esports. El seu equip de futbol rebia el nom de Sóller F.B., que en un principi va fer grans fitxatges, alguns d’ells professionals. En aquest sentit, comptava amb el recolçament econòmic de les principals fortunes de Sóller, ciutat que gaudia de relativa properitat per les seves moltes fàbriques de teixits i indústries dedicades a l’exportació de cítrics. Un personatge important i pintoresc que col·laborava en el sosteniment de l’equip era el príncep egipci Salah-El-Din-Fouad, cosí del rei d’Egipte i que residia a Sóller.
La temporada 1926-27 el Sóller F.B. va prendre part per primera vegada en una competició oficial, el campionat de 2a categoria regional, i amb bastant d’èxit. Per a la temporada següent es produí una escissió a la Federació: varis equips, d’entre ells el Sóller F.B. i l’Alfonso XIII (actual R.C.D. Mallorca) es donaren de baixa de tal organisme i organitzaren el seu propi campionat. En un dels partits d’aquest el Sóller guanyà a Palma a l’Alfonso XIII per 0 a 2, la primera derrota del Mallorca en camp propi en partit de competició davant un rival mallorquí en tota la seva història.
A principis de l’any 1928 els equips escindits optaren per reingressar a la Federació. Era part de l’acord que el Sóller seria inclòs a la següent temporada en el grup de 1ª categoria regional. Aquesta promesa fou incomplida per la Federació i això va ser una de les causes que provocaren el desànim  dels dirigents i la dissolució de l’equip professional a finals de 1928.
Durant les següents temporades, l’equip es limità a participar en competicions oficials menors, amb jugadors locals que jugaven segons un plantejament totalment aficionat.

El setembre de 1935 la S.D.S. optà per no seguir patrocinant l’equip de futbol i limità les seves activitats a la conservació del Camp d’En Maiol, terreny que era seu en propietat. Com a conseqüència es fundava el C.D. Sóller, conjunt que englobava els jugadors del desaparegut Sóller F.B. i que funcionava en principi amb les mateixes orientacions, fomentant el futbol absolutament aficionat i amb jugadors estrictament locals.
La Guerra Civil provocà que durant alguns anys no es celebràs quasi cap partit a Sóller, suspenent el C.D. Sóller les seves activitats. Quan a finals de 1939 es refundà, tenia que partir absolutament de res, formant un equip nou. Facilità molt aquesta tasca que a Sóller s’havia establit una important base naval a més d’altres dependències militars que foren mantingudes després d’acabada la guerra. Així, molts de joves soldats i mariners foren incorporats a l’equip i en molts casos donaren un rendiment excepcional, com el porter basc Juan Ramón Abeijón, que jugà a l’equip la temporada 42/43. Pocs anys després seria el titular de l’Espanyol a 1ª divisió.
Temporada rera temporada el C.D Sóller es reforçava més. Es formalitzaren fitxatges de jugadors no sollerics que rebien compensacions econòmiques i amb el temps l’equip es convertí en un dels més potents de l’illa. Finalment, la temporada 1946-47, baix la presidència de Maties Oliver, es proclamà campió de Mallorca i de Balears. Ni tant sols es plantejà l’ascens a 3a, ja que el dèficit era molt elevat i hi havia molt de cansament entre els directius. Així, i com a resultat d’una crisi econòmica que no tenia solució, la tardor de 1949 el C.D. Sóller desapareixia entre la indiferència de tots.

Les següents temporades el futbol solleric s’organitzà en un pla modest. Alguns antics dirigents del C.D. Sóller fundaren, coincidient amb la dissolució d’aquest, l’Atlètic Sóller. Durant dos anys jugà el campionat no federat del “Frente de Juventudes” i també el de 3ª regional fins que desaparesqué l’estiu de 1951. També la temporada 1949-50 funcionà el Juvenil Àguiles, un equip que depenia de la secció d’activitats recreatives de l’organització Acció Catòlica, fora de l’àmbit federatiu. El moment més crític arribà durant la temporada 1951-52, quan a Sóller no hi havia cap equip de futbol organitzat. A la següent l’Àguiles es reorganità, ingressant a la Federació Balear i disputant el campionat de 3a regional.

La crisi es solucionà l’estiu de 1954. El mes d’agost d’aquell any es fundà el C.F. Sóller (Club de futbol Sóller) a partir de les estructures de l’Àguiles i amb l’objectiu d’arribar el més ràpidament possible a categoria nacional. Es volia aprofitar que s’acabava de formar el grup balear de tercera divisió, en què jugava el Mallorca, i el futbol illenc vivia temps d’eufòria. El motiu del canvi de nom era que Àguiles era un nom que s’associava a la branca recreativa d’Acció Catòlica i aquesta propugnava un futbol absolutament aficionat. Si es volia ascendir de categoria, fins arribar a tercera divisió, era necessari un canvi ideològic, ja que la intenció principal era competir i no just jugar a futbol.

L’equip disputà el seu primer partit amb la nova denominació el 22 d’agost del 1954, un amistós contra el Binissalem en el Camp d’En Maiol. Mentrestant, i si bé li corresponia jugar a 3a regional, era inclòs directament a 1a regional gràcies a les renúncies d’altres equips.
El gener de 1956, com a conseqüència d'haver assolit el segon lloc en el campionat de lliga de 1a regional, obtingué el dret a disputar la denominada lligueta de Permanència, juntament amb els equips mallorquins de 3a divisió nacional. Aquesta va ser la porta d'entrada en aquesta categoria, en la qual es va mantenir fins 1961. Durant aquest període augmentà de cada vegada mès el dèficit, ja que s’havien de fer varis viatges a Menorca i no hi havia cap tipus d’ajuda oficial. A més, a partir de 1959, quan el Mallorca ascendí a segona i es va perdre la millor entrada de la temporada, molta gent preferia anar a veure a l’equip palmesà al seu estadi i la categoria va perdre molt d’interès. L’èxit esportiu més important durant aquest període va ser guanyar la Copa Uruguai, una competició oficial que jugaven els equips mallorquins de tercera amb el sistema d’eliminatòries, el 20 de juny de 1960, al batre a la final al Poblense. El president, en aquell moment, era Vicenç Navarro.

Durant els anys 60 el C.F. Sóller milità a les categories de regional amb jugadors bàsicament d’origen solleric o militars de les distintes dependències de La Vall. Encara que més d’una vegada la Federació oferí l’opció de l’ascens de categoria, aquesta fou rebutjada sempre per la directiva.
El ressorgiment arribà a partir de 1971, baix la presidència de D. Gaspar Cortès. S’assolí l’ascens a la primera regional preferent, una nova categoria que englobava als millors equips de Mallorca i en què el C.F. Sóller jugà pràcticament quasi tots els anys 70, amb algún descens a 1a regional pel mig.
Les darreres temporades dels anys 70 foren les més exitoses de la dècada i el C.F. Sóller quedava sempre entre els primers classificats. La campanya més destacada fou la 1978-79, en la qual quedà segon i es guanyà al Copa President, un torneig oficial que es disputava durant la primavera.

Per a la temporada següent el C.F. Sóller fou inclòs en el grup Balear de 3ª que s’havia tornat constituir, en un moment en què s’havia produït una ampliació del número de grups de la categoria. Encara que tothom reconeixia que la categoria obligava a fer grans despeses econòmiques, hi havia un factor que influí en què cap equip renunciàs: el Mallorca participaria en la competició aquella temporada. El C.F. Sóller mantingué la categoria nacional sense quasi excepcions durant les següents 15 temporades, amb un balanç general bastant discret i generalment quedava classificat a la part intermitja de la taula. Cada any hi havia com a principal problema que, encara de disposar d'una afició considerable, hi havia problemes per trobar gent disposada a formar part de la directiva.

A principis d’estiu de 1993, el C.F. Sóller es trobava sense president i circulaven rumors de renúncia de categoria. Així les coses, qui acceptà el càrrec va ser Joan Piguillem, un jove empresari barceloní afincat a Mallorca. Durant les quatre temporades que va estar al front del C.F Sóller, la primera plantilla va ser potenciada cada vegada més, any rera any, convertint-se ben aviat en una de les més forts del grup. L’any 1995 es participà per primera vegada en la lligueta d’ascens a 2a B amb resultats discrets. La temporada següent, amb Tolo Vich d'entrenador, es quedà campió del grup balear de 3a, amb una plantilla que podia aspirar a l’ascens i en què destacava l’ex barcelonista Angel Pedraza, que havia fitxat procedent del Mallorca. Tampoc s’ascendí de categoria, ja que a la lligueta d’ascens li va caure en sort un grup amb equips peninsulars molt forts.
A la temporada següent, la 1996-97, l’aspiració era una altra vegada el campionat de lliga i l’ascens de categoria. Es va fer un esforç econòmic considerable i es portaren reforços de gran qualitat i experiència. L’equip començà amb bon peu la competició de 3a divisió i ben aviat es posà a liderar la taula classificatòria; però a mitjans de la 2a volta arribà una forta crisi de joc i la conseqüència va ser la pèrdua del cap de la classificació. Nico López substituí a la banqueta Tolo Vich i es preparà a l’equip exclusivament per a l’objectiu de l’ascens, renunciant al campionat de lliga, acabant en tercer lloc a la classificació final.
A la lligueta d’ascens just s'assolí la segona plaça. S’ascendí perquè el campió, el Barcelona C no podia pujar en no poder coincidir amb el Barcelona B a la mateixa categoria.

L’estància del C.F. Sóller a 2a B va ser caòtica: Joan Piguillem no va voler seguir en el càrrec i no es trobà ningú que el volgués substituir. Així mateix, abans de partir de president, havia fitxat varis jugadors. Per altra banda la Federació comunicà que per a jugar a 2a B es necessitava un camp de gespa, de forma que no es podia jugar de moment al Camp d’En Maiol, que era de superfície de terra.
Així les coses, i amb el camp de futbol en obres, es començà la temporada sense president i jugant a Magalluf. Pel novembre s’enllestiren les reformes de col·locació de gespa artificial i es tornà a Sóller, quan ja s’havien disputat vàries jornades i coincidint amb l’acceptació del càrrec de president per Joan Sellés. L’equip no va fer una bona temporada degut sobretot als problemes econòmics. Amb això, el descens estava cantat, encara que fins a la penúltima jornada hi hagué possibilitats de salvació.
A més de baixar a 3a divisió, altre problema que es sumava era que es devien mensualitats als jugadors. Aquests denunciaren els contractes a la Federació, la qual condemnà l’equip a un altre descens de categoria, a preferent. Durant les quatre temporades següents, el C.F. Sóller portà altra vegada una orientació de foment de la pedrera i d’austeritat econòmica. L’equip es movia entre preferent i tercera, categoria en què s’assolien classificacions modestes.

La temporada 2002-03 el Sóller, després d’una gran campanya en què el Campos va ser un digne rival, assolí el campionat de preferent i retornà a categoria nacional. Allà se va estar 4 campanyes, amb classificaciones importants les dues primeres, fins que el 2007 se baixà altra vegada a Preferent, categoria en la que se troba en l'actualitat per tercera temporada consecutiva